Fotografies del passat per construir el futur

En uns dies en què obrir les pàgines d’un diari, mirar la televisió o escoltar la ràdio, és equivalent a sentir parlar de retallades, ajustaments i tancaments, en què la cultura sembla un luxe i a més, prescindible, exposicions com l’actual a la Fundació Foto Colectania són un petit cant a l’esperança. Comissionada per Martí Peran i coproduïda per Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona, “Estil indirecte” uneix la feina de vuit fotògrafs d’edats, estils i nacionalitats diferents però amb un fil conductor, una mirada al passat que ens condueix i ens obliga a reflexionar sobre el present i el futur més immediat.

I d’entre tots aquests jocs entre memòria i predicció, destaca la sèrie de David Maljkovic, Lost memories from these days, sobre un dels projectes més ambiciosos i faraònics de l’exIugoslàvia de Tito, el projecte de Novi Zagreb. A través de les fotografies actuals dels pavellons que van formar la fira, abandonats i deteriorats, superposats amb les imatges de l’època aparegudes en les revistes d’arquitectura, amb tot el seu esplendor, Maljkovic crea un collage que posa el focus en la desmesura, en la grandiloquència d’unes infraestructures sobredimensionades més cares de mantenir que de construir. Errors i excessos del passat que ara semblen més d’actualitat que mai, però també espais on construir-hi un nou futur, unes noves oportunitats.

Una mirada més o menys nostàlgica a una altra època i a un altre sistema com la fotografia de la recreació del despatx de Yuri Gagarin d’Eve Sussman, o les especulacions de Javier Peñafiel sobre un passat comú de Angela Merkel i Michelle Bachelet en el Berlín de Honecker. També hi ha espai per a l’evocació de les utopies com L’avenir de Jordi Colomer o Indicios para otro lugar, d’Adrià Julià, les dues sobre els ideals de Charles Fourier i els seus seguidors.  O per a la quotidianitat més senzilla, més anònima, dels habitants d’un petit poble dels Països Baixos, capturada pel fotògraf del diari local durant les dècades dels 50, 60 i 70. Imatges que ara Peter Piller ha rescatat de la pols de l’arxiu per fer-les renéixer en unes sèries arbitràries, d’aparença banal, però que componen un fragment de la identitat d’un poble.

Antonio López, una exposició imprescindible

Després de Madrid, l’exposició antològica d’Antonio López (Tomelloso, 1936), un dels artistes espanyols més cotitzats i reconeguts internacionalment, ha viatjat fins al Museo de Bellas Artes de Bilbao. Una segona oportunitat per visitar una mostra imprescindible que repassa la trajectòria d’aquest genial pintor i escultor encara en actiu, des dels seus primers treballs fins a la sèrie encara inacabada de la Gran Via.

Precisament, les vistes de la Gran Via de Madrid són segurament les obres més conegudes d’Antonio López. Realisme pur, imatges de gran format i detallisme de qualitat fotogràfica quan es visionen des de lluny, i sorprenents quan la nostra mirada s’acosta a pocs centímetres de la pintura. Traços a mig acabar, detalls que només s’insinuen, objectes i edificis que només s’apunten però que estan perfectament estudiats. L’obsessió per la llum i la perfecció persegueixen Antonio López des dels seus inicis. Fins al punt que la seva no és una obra extensa i darrera de cada quadre hi ha anys de treball. López pinta a peu de carrer, sempre a la mateixa hora i durant unes poques setmanes a l’any (normalment a l’estiu) per assegurar-se que la llum és sempre la mateixa. I per a ell, una obra no està mai acabada i, si cal, fins i tot després de venuda, la recupera per fer-li els canvis que considera necessaris, com va passar amb el grup escultòric “Hombre y mujer” (1968-1994).

Però, a més de les obres més conegudes, la mostra repassa tota la trajectòria de l’artista, des dels seus inicis a Tomelloso, a Ciudad Real, quan els carrers del seu poble natal i la seva família són les seves principals fonts d’inspiració. Creacions de la dècada dels 60 i dels 70 entre les quals destaquen la sèrie de dibuixos a llapis que Antonio López fa del seu estudi. Fragments d’habitacions que només s’intueixen a través d’una porta o d’una finestra, retratats només amb el blanc del paper i el negre del llapis, on la llum és la gran protagonista. O la que molts crítics consideren que és una de les seves obres mestres, el retrat del seu tiet, el seu gran mentor, el també pintor Antonio López Torres, a casa seva.

L’exposició també repassa la faceta escultòrica d’Antonio López. El mateix artista explica que quan veu un paisatge sent el desig de pintar-lo, però que quan veu una persona, el que vol és tranformar-la en escultura. I en aquest camp la seva principal obsessió és la seva família, sobretot els nens, primer les seves filles i després els seus néts. Una d’aquestes obres, Carmen Dormida, rep els visitants de l’exposició en el vestíbul del Museu.

Són 130 obres complementades amb dos documents audiovisuals també de gran valor. En el primer l’artista explica en primera persona el seu procés creatiu i el podem veure en acció pintant als carrers de Madrid. En el segon, són crítics, amics i la seva filla -comissària de l’exposició- els que ens donen pistes que ens ajuden a comprendre millor l’obra d’Antonio López.

Des de l’interstici entre Orient i Occident

El Pròxim Orient, la zona en etern conflicte que ens arriba diàriament a través dels mitjans de comunicació, o l’espai més íntim, la vida quotidiana que continua malgrat totes les dificultats. Quina d’aquestes dues és l’autèntica realitat d’aquesta regió tan present i alhora tan desconeguda? Aquest és el joc que ens proposen tres artistes catalans i tres de libanesos units en un mateix projecte sota la batuta de la comissària libanesa Maral Mikirditsian en l’exposicio Des de l’interstici que es pot veure al Centre Cívic Can Felipa de Barcelona fins al 23 de desembre.

Són sis instal·lacions amb sis visions força contrastades i amb pocs punts en comú entre el que es viu des de dins i el que es veu, o ens arriba des de fora. Una percepció dirigida des de fa anys com mostren les reproduccions dels cromos d’Història sagrada, editats als anys 50 a l’estat espanyol, i que recupera Francesc Vidal. Unes imatges edulcorades i marcadament religioses que contrasten amb els pamflets que es poden trobar actualment a Internet d’una Palestina permanentment en conflicte. Conflicte que també es recupera en la proposta de Domènec al voltant de Baladia City, el centre d’entrenament militar de l’Exèrcit israelià construït a semblança d’una ciutat àrab per practicar la lluita de guerrilla. Imatges que, a força de repetir-se queden en el subconscient i s’acaben traduint en la instal·lació de David Curto, La Mara 6.0, un paisatge que a partir dels retallables que escull i enganxa el públic de l’exposició s’acaba convertint en un paisatge bèl·lic més que no pas en un punt de trobada, de diàleg i de pau.

Tres visions mediatitzades que contrasten amb les dels tres artistes libanesos, molt més personals i íntimes. Així, Raed Yassin escull una pel·lícula egípcia, indústria cinematogràfica molt desconeguda per al públic occidental però que ha contribuït en gran manera a crear l’imaginari audiovisual àrab, i en contraposa dues escenes: una imatge estàtica d’una família (més propera a la image tradicional que en podem tenir) i un seguit de fotogrames d’una parella en una discoteca, un món de l’espectacle i el pop àrab que ens queden molt llunyans. El cinema és també la font d’inspiració de Vartan Avakian però en aquest cas el cinema bèl·lic i d’acció, molt present al Líban durant la llarga guerra civil als anys 80. Una interpretació en forma cartogràfica dels escenaris de Beirut que retraten aquestes pel·lícules ens dibuixa un nou mapa de la ciutat. Una ciutat que podria ser Beirut o que podria ser qualsevol altra com ens recorda Hatem Imam en la seva doble proposta Interrupted Landscapes i Vicarious Dreams. Fotografies de parets, d’edificis, tant detallistes, tant d’aprop que són completament irreconeixibles i per tant impossibles d’identificar a una ciutat concreta. Són també gravats de parcel·les abandonades, d’edificis a mig construir que esperen que unes parets i un sostre els cobreixin per omplir-se de continguts, d’històries i de records.

Conflicte o quotidianitat, i un abisme, un interstici entre tots dos on, en paraules de la comissària Maral Mikirditsian, “els projectes es creuen, com reflexes invertits”.

Jeffrey Lewis: “La creativitat i l’emoció són molt més importants que la musicalitat en si mateixa”

Molts han alçat el seu com un nom clau de l’escena “antifolk” novaiorquesa. Però els qui l’han vist en directe (i en els darrers anys, ens ha brindat múltiples oportunitats per fer-ho) saben que un concert de Jeffrey Lewis & The Junkyard està ple d’electricitat, sana (i intel·ligent) diversió i d’un sentit de l’humor que, diu, és un dels principals components de l’existència humana. El músic i dibuixant presenta ara al nostre país un disc on experimenta amb noves instrumentacions i un so analògic, sense renunciar a les marques d’estil que l’han fet volar sempre per sota del radar, però amb rumb ferm.

Has gravat A Turn in the Dream – Songs en un estudi vintage de Manchester. Perquè vas decidir mirar enrere (sense rancúnia) en aquest procés d’entregistrament?

La meva banda estava de gira amb The Vaselines als Estats Units a finals de 2010, i ens van recomanar que uséssim aquest estudi, “Analogue Catalogue”, si volíem enregistrar algun material nou. Va ser el meu bateria, en Dave, qui va contactar amb l’estudi i el va llogar durant un temps. No és que estéssim buscant específicament un espai totalment analògic, sinó simplement estàvem pensant la manera de gravar un nou àlbum; però com que The Vaselines ens ho van recomanar, vam anar cap allà.

En aquest disc, com és habitual als teus treballs, has comptat amb la col·laboració de músics molt diversos; provenen de bandes com l’esmentada The Vaselines, de Dr. Dog o The Wave Pictures. De quina manera influencien les teves pròpies composicions, i perquè ets tan propens a buscar músics externs?

Crec que els “accidents feliços” són la part de la gravació amb la que més gaudeixo, i hi ha més oportunitats perquè es produeixin si inclous al procés més persones, amb diferents idees i aproximacions a la música variades. No sempre obtinc el que espero, ni tampoc el que vull. Per exemple, realment desitjava que la Diane Cluck cantés en una cançó, i que el músic de jazz David Amram pogués tocar en un tema o dos, o que el guitarrista Bill Frissel hi fos, però finalment cap d’aquestes propostes es va poder concretar.

Ja que ha sortit el nom de The Wave Pictures, en David Tattersall ens comentava en una entrevista (que podeu llegir aquí) que en la seva opinió, molts grups actuals com Oasis o Radiohead no tenen gens de sentit de l’humor. En el teu cas, les teves lletres estan plenes d’un sabor molt fosc i d’ironia: quina importància li dónes a l’humor, tant en la vida com en la teva música?

És un tema interessant; fa poc vaig escoltar una entrevista amb el novel·lista Jonathan Franzen, on comentava que tots els seus escriptors favorits són divertits. Explicava que tenen en comú que no usen un humor enfocat a fer-te riure sempre, però que implica una calidesa, una certa felicitat, una sensació de saviesa que satura cada línia de les seves novel·les. Des del meu propi punt de vista, l’humor és un dels ingredients essencials de l’existència humana, i qualsevol persona que creï art està implicada amb pensaments i emocions que no poden deixar de costat l’humor; si no és així, estàs mentint sobre la realitat. Bob Dylan, Daniel Johnston, Jonathan Richman, Lou Reed o Mark E. Smith de The Fall són alguns dels meus compositors favorits, i absolutament tots et faran riure a riallades en algun moment determinat. I cap d’ells no és un comediant, simplement són escriptors molt poderosos: i l’humor, com la pena, l’esperança, la desesperació o el desig, és un dels grans components de la nostra existència. Excloure’l quan escrius cançons seria com pintar sense usar el color taronja, o alguna cosa així. No és que ho sigui tot, però és important.

També com Tattersall, ets un home que segueix volant per sota del radar, no heu fet el salt al “mainstream”. Per exemple, totes les teves referències a figures de culte deixen clar que no estàs interessat en la fama global per si mateixa, com sí que ho fan molts músics.

No crec que The Wave Pictures, o jo mateix, preferim ser desconeguts, perquè penso que ens fa feliços quan la gent ens coneix i gaudeix de les nostres cançons. Però quan ets un gran amant de la música, com ho és en Tattersall, t’adones del fet que hi ha grans artistes que no són massa coneguts. Així que acabes veient que si estimes algunes persones que mai no van aconseguir fer-se famoses, això significa que és possible que el teu treball sigui bo encara que no sigui famós. El desig de ser conegut mai no va ser la meva raó per fer cançons, però de tota manera, d’un temps ençà crec que sóc més reconegut del que mai hauria pensat que ho seria, encara que segueixi sent relativament petit.

Portes amb Rough Trade Records des de 2011; va ser un dels segells afectats per l’incendi al magatzem de discos de Londres, junt a d’altres de Beggars Group com Matador i Sub Pop. Fans de tot el món van reaccionar llençant-se a comprar còpies digitals d’aquestes discogràfiques; creus que els consumidors establim relacions diferents amb els segells petits que amb les majors, o al capdavall l’únic que importa és la música, i no com es publica o distribueix?

Vivim temps estranys pel que fa a la música, potser una mica semblant al de 1965, quan es va donar un període de transició entre els singles de vinil i els LPs. La tecnologia sempre és canviant, i cal una mica de temps per tal que la creativitat artística atrapi a les noves possibilitats. Però tot i així, una bona cançó és l’únic que importa. Això, i un bon àlbum. Al que em refereixo és al fet que la qualitat de la creació és molt més important que el format amb el qual es distribueixi.

Has estat capaç de combinar sense problemes la teva obra gràfica i la musical. Les sents com a complementàries i expliques coses diferents a cadascuna d’elles, o són simplement maneres diferents de plasmar les mateixes preocupacions, sentiments i passions?

Crec que tant en els meus còmics com a les meves cançons hi ha una aproximació molt literal als temes que m’interessen, no són gaire donat a l’abstracció. Les meves cançons i històries gràfiques són normalment sobre ALGUNA COSA, i em fa la sensació que bona part de la música, o de l’art en general, amb què em topo és sobre RES, o sobre cap cosa que sigui gaire específica, en tot cas. També em sembla que hi ha molts aspectes de llibres de còmic en la música que faig: els sentiments plasmats en novel·les gràfiques underground, de còmics autobiogràfics o que mostren ficcions estranyes, definitivament m’han inspirat en diverses cançons.

Tornant al tema de les lletres, sempre els hi dónes una importància especial; però en aquest nou disc sembla que t’has centrat més en els aspectes musicals, introduint-hi noves instrumentacions. Comparteixes aquesta opinió?

Bé, la part musical sempre m’ha interessat molt, i tots els meus àlbums (inclosos els primers) han tingut seccions instrumentals força extenses. Per exemple hi ha els nou minuts de Springtime al primer àlbum; o Sea Song, Arrow  i Zaster, al segon. Crec que potser he millorat en la creació de música i sons amb els anys i he guanyat confiança, però sempre he estat interessat en aquest aspecte. De tota manera, crec fermament que la composició, la creativitat i l’emoció són molt més importants que la musicalitat en si mateixa.

Seguint amb el tema, aquest àlbum té una sonoritat força diferent als anteriors; amb les bones crítiques que havies aconseguit amb treballs passats, creus que era un risc molt elevat o assumeixes que tens seguidors bastant fidels que seguiran escoltant-te?

Definitivament sí, és un so molt diferent, en tant que és una banda també molt diferent amb un cello, mandolina i un nou baixista, i un procés de gravació també nou. No sé si a la gent li agradarà!

Normalment, als teus concerts hi presentes material que encara no has enregistrat, en combinació amb cançons antigues i temes del disc que estiguis presentant. Donat que has visitat el nostre país en diverses ocasions en els darrers anys, què podem esperar de la present gira?

La meva banda sempre prova nou material quan som a la carretera, perquè és el millor dels escenaris possibles. És la manera de permetre que el material evolucioni i millori contínuament, així que moltes de les cançons del nou àlbum són temes que els nostres fans han escoltat desenvolupar-se en els nostres concerts des de fa un parell d’any. Per això crec que hi haurà qui ens hagi vist abans i esperi trobar-se amb cançons que són encara més noves que les noves! (riu). Al repertori sempre hi ha cançons antigues, noves, algunes de molt noves, d’altres de realment antigues, versions…

Elaborar el repertori amb una premissa així sembla especialment complicat.

Cada nit, abans de pujar a l’escenari i decidir què tocar, intentem escollir una combinació bonica de material de cadascun dels àlbums que hem fet, però d’una manera diferent cada vegada. Per això ara intento recordar millor els setlists de cada ciutat, per evitar repeticions. No m’agrada anar a concerts amb la sensació de tenir garantit que escoltaré certs temes, és molt més excitant que et sorprenguin. Aquesta és la inspiració que vaig aconseguir, en primera instància, veient a Grateful Dead quan era un adolescent: les discussions prèvies al concert sobre què ens oferirien en cadascun d’ells eren una part molt divertida d’anar-los a veure. Yo La Tengo és un grup modern que també té aquesta aproximació al directe: si han d’actuar en un escenari a l’aire lliure i veus que és un dia plujós, segur que acabaràs discutint amb els teus amics sobre quines cançons sobre la pluja o sobre el temps poden tocar. No tenen un sol repertori que toquin repetidament a cada concert de la gira, així que no pots entrar a un fòrum d’Internet per usar-lo com a guia de què et trobaràs. És clar que bandes com els Grateful o Yo La Tengo tenen repertoris de centenars i centenars de cançons entre les quals poden escollir cada nit, mentre que en el meu cas només compto amb unes dotzenes!

En  el cas de Barcelona, vas ser aquí al Primavera Club 2009, al Sound de 2010 i ara de nou en un concert també organitzat pel festival. Una relació tan fidel entre un músic i un grup influencia d’alguna manera els concerts?

Com deia abans, suposa una major pressió per no repetir-nos, perquè no ens agrada tornar a una ciutat i tocar les mateixes cançons que ja vam oferir l’any anterior. Però molt sovint, és impossible recordar què vam tocar a quin lloc, fem el que podem! (riu)

La teva música seria possible sense la influència, cultura i història de Nova York, com a símbol en si mateixa?

Es difícil de dir. Vaig créixer en aquella ciutat, així que és una part molt important de la meva realitat; seria una persona molt diferent si fos d’una altra banda. Estaria interessat encara en aquest tipus de música si fos així? Potser sí, perquè no estava interessat en fer “música de la ciutat de Nova York” quan vaig començar; va ser només alguns anys més tard quan em vaig adonar que hi havia alguns patrons comuns a la música de bandes novaiorqueses a través de les dècades. Però algunes de les meves principals influències provenen de persones i bandes com Donovan, Daniel Johnston, The Fall o The Grateful Dead, que no tenen res a veure amb la meva ciutat. N’hi ha d’altres, però, com The Fugs, Lou Reed o Prewar Yardsale, que sí estan molt centrades a Nova York.

La cita anual del fotoperiodisme

Com aquella mítica vila gal·la que resistia ara i sempre a l’invasor, Perpinyà és un refugi per al millor fotoperiodisme que es fa al món, un gènere que cada cop té menys espai en els mitjans tradicionals. Ho explicava fa uns mesos un dels millors exponents al nostre país, Gervasio Sánchez en una conferència al Caixaforum de Barcelona. Els directors dels diaris, pressionats per la baixada de vendes i la proliferació dels mitjans digitals, refusen una vegada i una altra els reportatges més incòmodes i prefereixen omplir les pàgines del dominical amb moda i entrevistes a actors, esportistes i altres famosos.

Amb aquest panorama, el Visa pour l’image de Perpinyà és una de les poques oportunitats per a molts fotoperiodistes de donar a conèixer la seva obra i obtenir finançament per a nous projectes. L’edició d’aquest any -i que es pot visitar fins a aquest diumenge 11 de setembre- acull una trentena d’exposicions repartides per tota la ciutat i en les quals no falten els esdeveniments que han marcat l’últim any: el terratrèmol i posterior tsunami del Japó, les revoltes àrabs -com la selecció del treball de Yuri Kozyrev per a Time Magazine i que ha estat al Visa fent conferències- i l’eterna guerra a l’Afganistan.

Però també hi tenen cabuda reportatges menys lligats a l’actualitat. Conflictes que s’allarguen i s’enquisten en el temps com l’excel·lent sèrie del fotoperiodista basc Alvaro Ybarra, que ha seguit de prop les conseqüències de 40 anys de guerra silenciada a Colòmbia entre el govern, les FARC i els grups paramilitars d’extremadreta. Primer va ser el negoci del narcotràfic i més recentment els beneficis dels projectes de cooperatives agrícoles i del mercat de la compensació del carboni. La guerra per fer-se’n amb el control ha provocat més de tres milions de desplaçats interns, la xifra més alta del món.

També a l’Église dels Dominicains, cal destacar l’exposició d’Ed Ou, Premi Jove Reporter de la Vila de Perpinyà 2011. El seu retrat dels nens soldats a Somàlia són dels que no deixen indiferent i assenyalen dirèctament a occident com a còmplice silenciós d’una situació que vulnera tots els drets més elementals. Són nens de poc més de 10 anys (alguns ni hi arriben), vestits amb samarretes d’equips de futbol, descalços i intentar aguantar un fusell que pesa més que ells.

Sense moure’ns de l’Àfrica, Martina Bacigalupo, Premi Canon de la dona fotoperiodista 2010, ens porta la història de Filda Adoch, una dona del districte de Gulu al nord d’Uganda. És la cara d’un dels conflictes oblidats a l’Àfrica, el que enfronta l’exèrcit ugandès amb l’Exèrcit de Resistència del Senyor des de fa més de 20 anys. Filda va perdre una cama per culpa de trepitjar una mina quan anava a caminar. Malgrat tot, no ha deixat de lluitar i de treballar cada dia per fer-se càrrec de la seva família: els seus pares, els seus fills i ara també els seus néts.

I és també especialment impactant, en ple món occidental, el reportatge de Barbara Davidson, que posa nom i rostre a les víctimes de les bales perdudes a Los Ángeles. Víctimes innocents del foc creuat entre bandes que no han pogut fugir dels barris on habiten, un autèntic submón de pobresa, violència i falta d’oportunitats en el país que fa bandera de tot el contrari, els Estats Units.

Després de tantes històries dures, reportatges com el de Peter Dench, un grotesc retrat de la societat anglesa del segle XXI, o les impressionants fotografies del fons marí de Brian Skerry, són una treva per a tots els impactes que rep la nostra consciència en una visita -imprescindible- al Visa pour l’image.

Hollywood es posa a la venda al Museu del Cinema de Girona

Usar el vermell de llavis de Rita Hayworth, fumar els mateixos cigarrets que Gary Cooper, tenir la pell com Marilyn Monroe o beure els mateixos combinats que Woody Allen; des de finals del segle XIX, la publicitat i el cinema van trobar-se i des de llavors, no han deixat d’aliar-se per intentar convèncer el públic (o millor dit, els compradors) d’allò que havien d’adquirir per viure com ho feien els seus ídols.

La relació entre ambdues indústries és la que vehicula la nova exposició del Museu del Cinema de Girona, Estrelles en venda! Hollywood a la publicitat americana (1930 – 1970). Aquesta recull fins a 153 anuncis de premsa protagonitzats per grans estendards de l’star system, provinents de la col·lecció de Roger Biosca, així com una pantalla on es reprodueixen anuncis de televisió.

Biosca va començar a col·leccionar aquests anuncis per casualitat, quan fa 25 anys va anar a viure als Estats Units. Allà va descobrir una parada que venia retalls de diaris i revistes, i fascinat pel disseny i el grafisme, va comprar la primera peça: un anunci de tabac protagonitzat per Marlene Dietrich, “tota una icona”, afirmava.

Precisament, l’omnipresent fascinació pel món del cigarret que sempre va plasmar el Hollywood clàssic és un dels àmbits temàtics de la mostra. I és que aquesta s’estructura com si d’un supermercat es tractés, oferint els seus productes ordenats per tipologia; allà on les lleixes són més plenes és a la secció de bellesa, i és que no es pot ser una estrella del cinema sense glamour. Aquí s’hi troben Audrey Hepburn, musa de Givenchy, l’enigmàtica Veronica Lake, Liz Taylor o la bellesa pàtria d’una joveníssima Carmen Sevilla. Però la publicitat no només s’adreçava a elles: també el model de masculinitat que era Burt Lancaster admetia usar cosmètics. O com a mínim, els anunciava.

Dels cotxes als refrescos

També són nombrosos els anuncis de l’àmbit del motor, no en va els cotxes van ser emblema de l’american way of life. Molts d’ells s’anunciaven a través del que es coneix com a product placement (introduint certes marques de cotxes dins la trama de les pel·lícules), però personatges com Spencer Tracy, Carole Lombard o el mateix Walt Disney en van anunciar.

Altres àmbits d’aquesta mostra temporal amb voluntat d’itinerància són els complements de la llar, tecnologia o marques de refrescos. No cal dir que aquell que celebra “l’espurna de la vida” és, sens dubte, el que ha comptat més sovint amb la complicitat de Hollywood per seduir els compradors.

Podeu llegir la notícia tal i com va sortir publicada al Diari de Girona aquí.

Najwa Nimri: “Tots els que fem cançons escrivim perquè ens alleuja, crear és molt sa”

“La veu serà d’un altre, m’ha de fer mal”. Així de cruament s’expressa Najwa Nimri a una de les cançons d’El último primate, un disc que va crear en un moment vital molt complicat després de sortir d’una operació per recuperar la seva veu xiuxiuejant i sensual. Vistes aquestes circumstàncies i la llarga trajectòria de Nimri dins el món del cinema i de la música, el festival (a)phònica de Banyoles no podria haver comptat amb una artista més adequada com a cap de cartell per a la recentment closa edició del 2011.

L'(a)phònica és el festival de la veu de Catalunya. Comptar amb algú com tu, que tens un registre vocal tan peculiar, i presentant un disc que vas crear sense saber si podria tornar a cantar, pren força sentit.

L’operació va ser un escac i mat. Sempre m’havien preguntat si preferia fer música o cinema i mai havia volgut escollir, però quan penses que pots perdre la veu t’adones que és per la boca per on mor el peix. Em fa fer especial il·lusió que em cridessin de Banyoles, perquè t’asseguro que hi ha certes hores del matí i de la nit on també estic completament afònica (riu).

El último primate és el teu quart disc en solitari, i en el que has treballat amb un equip més ampli.

Hi ha una secció de cordes, dues bateries, guitarra, baix, efectes electrònics; i a més vam anar a mesclar a Londres amb un altre equip. El procés ha estat llarguíssim tant en la música, com en l’art o els vídeos. M’agradaria deixar clar, però, que a Banyoles el concert és en acústic, només acompanyada a la guitarra de l’Ivan (Valdés). Remarca-ho, que no voldria decebre ningú! (riu).

Una altra novetat és que t’endinses en atmosferes denses, fosques i amb un punt inquietant. Ha influït la coproducció amb l’Alfonso Pérez en aquest aspecte?

Quan truco a un músic ho faig amb una idea al cap, no és que ningú em vingui a buscar a mi. Per tant, sabia que volia treballar sobre aquests conceptes, però sóc conscient que la gent amb qui treballo ho són tot, no podria fer res sense ells. Quan vaig contactar amb l’Alfonso li vaig dir així: “Vull fer una litúrgia”, tot i que al presentar el disc el dolor ja estava superat. A més el procés de gravació va ser divertit, amb baralles i tensions, però molt creatiu.

Així doncs, hi ha alguna cosa de terapèutic en aquest disc?

Jo venia d’un estat tràgic, d’estar muda, i òbviament a l’enregistrar i amb la gira ja havia recuperat la veu i sabia que me n’havia sortit. Però vaig passar moments de por i d’incomprensió, d’aquí el títol del disc; suposo que tots els que fem cançons és perquè ens alleuja. No sé si és terapèutic, que és una paraula que no m’agrada gaire, però sí guaridor. Crear és molt sa.

Parlàvem abans de la densitat electrònica, del to ombrívol del disc que recorda artistes com Portishead o Tricky. És aquesta la música que esculls com a oient?

La influència és clara perquè tot i que no siguin necessàriament les propostes que m’agraden en directe, sí són les que gaudeixo escoltant. Intento separar els concerts dels discos, tant en les preferències com en el meu propi treball. M’agrada que els discos m’hipnotitzin i em transportin, no m’interessen les cançons com a ens independents. Per això segueixo grups que tinguin universos sonors molt marcats, atmosfèrics. Els que comentaves, Tricky o Portishead, en són alguns; però n’hi ha milions més.

No sembla, doncs, que siguis una d’aquelles persones que porten un miler de cançons al reproductor de mp3 i les deixi sonar en mode aleatori.

No, en absolut (riu). Gairebé sempre escolto els discos de principi a final, i molt sovint constantment durant setmanes. Vaig a ratxes: em poso a escoltar en Frank Sinatra sense parar fins que salto a algú altre, sense saber gaire bé perquè. No m’agraden les seleccions aleatòries, de fet sempre desconnecto aquesta opció. Escullo què escolto i ho segueixo durant temporades curtes fins que canvio, però necessito imbuir-me d’aquella música que estic escoltant per gaudir-la de debò.

Ho deies al principi de l’entrevista: a l'(a)phònica t’hi has presentat en format acústic. És complicat despullar les cançons un cop estan tan plenes de detalls?

És un format descarnat, i tanbé més complicat a l’hora de mantenir la concentració, tant la teva pròpia com la del públic. Sens dubte aquesta mena de concerts són els més esgotadors, i el procés de despullar els temes és dolorós al principi sobretot perquè no ho estàs vivint amb la teva banda. Hem fet formats molt variats en aquesta gira i tots tenen coses bones, però haver de tornar a l’acústic i respectar l’essència és fascinant. Així que amb l’Ivan vam decidir continuar presentant en disc d’aquesta manera i ho estic vivint com un experiment molt enriquidor. He comprovat que les sensacions que ens aporten aquests directes són les que acabem recordant i de les que més aprens.

També és veritat que aquest disc és un exercici de síntesi en si mateix, de recerca de l’essència.

Per a mi això és bàsic, és l’objectiu últim per al qual lluito sempre, però aconseguir-ho ja és un altre tema (riu). Vull poder unir un cert divertimento amb un gran essencial de misteri i hipnosi, aconseguir crear una cançó perfecta sense necessitat de crear tornades. Escoltant els clàssics et sorprens pensant: “Mira què fàcil és, i què bé funciona”. L’altre dia escoltava la versió de Johnny Cash del Personal Jesus de Depeche Mode i em meravellava pensant: “Com es pot dir això d’aquesta manera? Com aconsegueixes seure amb la guitarra i fer-ho així, tan fàcil… “your own, personal Jesus” (canta). No només sembla fàcil: ho és. Per a mi, El último primate encara sona massa elaborat, però segueixo treballant-hi.

Serà en aquesta línia en la qual es desenvolupi el teu nou disc? I quan veurà la llum?

Aquesta és la voluntat, és la manera com m’interessa treballar ara mateix. Està força avançat, així que el que jo voldria és poder comptar amb ell a finals d’any, o com a molt tard per al 2012. M’encantaria poder-lo presentar de cara a l’any vinent.

(podeu llegir l’entrevista tal i com va sortir publicada al Diari de Girona aquí)

Laurie Anderson: “Canviar el món no és una professió, sinó un interès molt humà”

Memòria, voluntat i identitat: aquests són els tres eixos al voltant dels quals bascula Delusion, una òpera d’una sola persona que capitaneja amb mà fèrria la novaiorquesa Laurie Anderson. L’espectacle, presentat als Jocs Olímpics de Vancouver, que combina de manera magistral projeccions de gran format, titelles electròniques, poesia, instruments creats per la mateixa artista i una forta càrrega crítica.

Els llenguatges usats en aquest projecte són gairebé tan variats com les històries que l’integren, fins a vint. Segons l’artista experimental, “és interessant veure com la nostra percepció s’altera quan escoltem un ritme i veiem imatges que es mouen en una freqüència diferent”, creant “situacions polirrítmiques i politòniques”. La companya sentimental i artística de Lou Reed sempre ha basat la seva carrera en l’experimentació i la combinació de diverses arts, amb la intenció de crear “un xoc en l’espectador i suscitar-li sentiments enfrontats”.

Trenca així la convenció que les històries es perceben “tal i com veiem el món, d’una manera lineal”; per això, Delusion comença pel final, amb un conte on reflexiona sobre el fet de viure fent projeccions futures. “Estem massa obsessionats amb arribar a algun lloc, i ens oblidem d’analitzar, gaudir i descobrir el camí que ens porta cap a aquest destí”, afirma.

“No som mercaderia en mans de polítics i banquers”

Els sentiments enfrontats que pot generar en el públic aquest espectacle són els mateixos als quals es va haver de sobreposar Anderson en la seva gènesi; i és que Delusion està dedicat a la seva mare i es basa en les darreres paraules que va dedicar als seus fills abans de morir. “Reconec que aquest és un espectacle complicat i el fet de crear-lo ho ha estat per a mi, però la meva mare també era una persona complexa: crec que n’estaria orgullosa”, afirma.

Les altres inspiracions (en aquest cas, artístiques) han estat la literatura de Balzac i Laurence Sterne i el cinema d’Ozu; referents culturals que tenen en comú amb la gènesi de l’obra que “se centren en la família, en les relacions humanes i en històries que es poden treballar a nivells molt diferents”, segons l’artista.

El que sempre ha estat una constant en la carrera de Laurie Anderson ha estat el seu fort compromís i visió crítica sobre la política nord-americana. En aquest sentit, manifesta que tot i que el món sigui molt diferent ara de quan va començar el seu activisme, s’arrosseguen greus problemes del passat: “Votant a Obama crèiem que ell podria canviar alguna cosa, però això no està en mans ni dels polítics ni dels artistes. Canviar el món no és una professió, és un interès molt humà que topa, però, amb maquinàries i defectes poderosos massa arrelats dins el sistema”, afirma.

La seva primera actuació al país va ser als Teatros del Canal de Madrid, ciutat on va tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà el moviment dels “indignats”. Va visitar l’acampada de la Puerta del Sol, i amb un castellà precari afirma haver-se sentit impressionada pel seu lema “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”. “Llegir el seu manifest va ser realment inspirador, i crec que és un moviment que, es desenvolupi com es desenvolupi, val la pena preservar”.

Aquesta vessant crítica, i també la més poètica, són les que ha estat mostrant al nostre país i en gran format aquesta trovadora del segle XXI que vesteix amb violins d’arc de cinta, sensors electrònics i vocoders contes i preocupacions tan antics com la mateixa humanitat.

(podeu llegir la notícia tal i com va sortir publicada al Diari de Girona aquí)

Forever

Poques expressions fan més temor o respecte que “per sempre” . Potser perquè som incapaços de calcular aquest “sempre”, perquè no sabem quant durarà exactament, o perquè ens fan por les coses que no canvien. Quan un artista acaba una obra i aquesta entra en el circuit, s’exposa i algú la compra, l’artista sap que aquella obra li deixa de pertànyer “per sempre” i que, fins i tot, li sobreviurà en el temps. Sobre aquest concepte de “Forever” reflexionen els tres artistes de l’exposició conjunta que ens proposa la galeria Projectesd.

La idea sorgeix a través del projecte del mateix nom de l’artista Dora García. Un projecte que vol trencar i donar la volta a la cadena artista-obra-institució-audiència. En aquest cas l’obra sorgeix de l’audiència de dues institucions. Dues càmeres graven durant un temps indefinit (forever) els visitants de dos museus, el FRAC Lorraine de Metz i el New Museum de Nova York. Aquestes imatges en temps real són les que podem veure en els dos monitors instal·lats a la galeria, així com també tots els llibres publicats de la sèrie Forever i dos documents normalment fora de l’abast del públic, els dos contractes que l’artista ha signat amb les dues institucions. Una petita mostra del tipus de treball de Dora García que es pot veure a Barcelona just quan l’artista està immersa en la preparació del Pavelló espanyol de la Biennal d’Art Contemporani de Venècia que s’inaugura a principis de juny.

I si Dora García és un dels valors més segurs de la nova fornada d’artistes conceptuals espanyols, Isidoro Valcárcel n’és un dels pioners i dels referents. En aquesta exposició, Valcárcel ens proposa Cuándo, dónde… y si es preciso, cómo. Un text propi de l’artista imprès al damunt d’un tauló de fusta, on reflexiona sobre els conceptes de l’espai i el temps, que demana una lectura atenta i reposada. L’obra va acompanyada de 17 dibuixos de l’artista, cadascun relacionat amb algun fragment del text i que cal anar buscant i desenrotllant.

Finalment, l’exposició permet també descobrir per primer cop a Barcelona el treball de l’artista nord-americà Joe Scanlan. S’hi poden veure dues obres. La primera SoLongSolSoLong, va ser concebuda com un homenatge a Sol Lewit. Són 15 panells, cadascun amb una de les lletres que formen el títol de l’obra, i que van canviant de disposició periòdicament mentre dura l’exposició. L’altre, Snowflakes (the 10th), és un curiós i hipnòtic projecte de l’artista. En una pantalla d’ordinador es presenten una vuitantena de dibuixos de Scanlan que representen flocs de neu. Tots ells tenen un punt en comú: han estat fets el desè dia de qualsevol mes de qualsevol any.

En resum, una exposició gens fàcil que demana probablement més d’una visita sense presses i que podeu trobar a la galeria Projectesd fins a l’11 de juny.

El festival Sons del Món marida gastronomia i vins amb Mishima, Santi Balmes, Julieta Venegas i Miguel Poveda

Quan el festival Sons del Món va néixer tot just fa cinc anys, ho va fer amb la intenció d’esdevenir un complement a la ja més que consolidada Schubertíada de Vilabertran, donant a conèixer a més el patrimoni arqueològic i gastronòmic de la zona; però en la seva sisena edició, amb l’empenta i desacomplexament que caracteritza els «germans petits», es consolida amb la seva programació «més ambiciosa», en paraules del seu director, Xavi Pasqual.

Aquestes no són paraules buides, analitzant un cartell ordit amb un dels pressupostos més reduïts dels festivals de casa nostra, només 80.000 euros. Així és com al juliol passaran per Vilabertran i Roses (població que es va sumar al Sons del Món el 2010) alguns dels noms més destacats de l’escena independent catalana (Mishima i el cantant de Love of Lesbian, Santi Balmes; i els ominipresents i prèviament anunciats Manel), uns dels capdavanters del flamenc fet a casa nostra (Miguel Poveda) i el veterà Tomeu Penya.

Vi, sopar, patrimoni i música

Però qui és, sens dubte, el gran i sorprenent reclam d’aquesta edició és la mexicana Julieta Venegas. La cantant oferirà a la Ciutadella el seu únic concert a Catalunya (22 de juliol), presentant-hi nou disc acompanyada de guitarres, percussions llatines, secció de vents, «cavaquinhos» i els seus eterns companys de viatge, els acordions. I ho farà només una setmana després d’actuar com a cap de cartell al Festival Internacional de Benicàssim, coincidència gràcies a la qual Xavi Pasqual reconeix que ha estat possible de dur-la a l’Empordà.

A la llista de noms patris, cal afegir-hi el concert que oferiran Mishima i Santi Balmes (1 de juliol), que després d’acomiadar una inacabable gira amb Love of Lesbian està oferint un seguit d’actuacions en solitari, on repassa els grans èxits de la formació en acústic. Com explica Pasqual, aquesta serà «una de les poques oportunitats» de veure el cantant en aquest format, amb l’al·licient afegit que podria sumar-se als Mishima per interpretar alguna peça conjunta. El cartell es completa amb el Premi Nacional de Cultura Miguel Poveda (29 de juliol), que oferirà un concert en format antològic acompanyat de banda i el piano de Joan Albert Amargós; els esmentats Manel (16 de juliol), que ja han venut les 1.700 entrades per al seu concert del 6 de juliol; i el «combatent de la música», en paraules de Pasqual, que és el mallorquí Tomeu Penya (9 de juliol).

Però no només de música viu l’home (i la dona), i és que aquests concerts són només «el reclam» per presentar «tots els actius turístics» que pot oferir l’Alt Empordà, segons Xavi Pasqual. «La idea és poder arribar a mitja tarda, visitar Santa Maria de Vilabertran o la Ciutadella, fer un tast de vins, sopar en un dels restaurants adherits al Sons del Món, i assistir després a l’actuació», explica el director.

I és que Julieta Venegas és «com un vi blanc, alegre i floral»; Manel són el vi Io de Masia Serra, «afruitat i jove, però profund com una secció de vents». Així és com veu el reputat sommelier Roger Viusà (de l’Hotel Omm, vinculat al Celler de Can Roca) alguns dels grups, que actuaran «maridats» amb els vins que ell mateix ha escollit.

Pel que fa als sopars, es podran reservar prèviament al web del festival i s’oferiran a Vilabertran a l’Hort del Prior, i aniran a càrrec dels restaurants Amiel Molins i Mas Concas. En el cas de Roses, i per tal de «socialitzar» el festival i obrir-lo al conjunt de la població, en lloc d’oferir-se a la mateixa Ciutadella com l’any passat, seran deu restaurants a escollir qui prepararan un menú emmarcat en les jornades de cuina del peix. En definitiva, massa arguments com per no trobar una bona excusa el proper mes de juliol i acostar-se a gaudir dels molts atractius de l’Alt Empordà, units.

Podeu llegir la notícia tal i com ha sortit publicada al Diari de Girona aquí.